Ha arribat el gran dia, molts assajos a l'esquena per a poder hui actuar davant d’aquest públic de totes les edats: les xiquetes segudes al damunt dels seus pares, avis segut als bancs, joves parelles curioses, de peu.
Ja estem a punt, enfaixats, amb la colla dolçainera preparada per a tocar. Entre totes les nostres veus nervioses i il·lusionades una es fa més notòria: "Silenci colla, hem de començar". Tots callem per concentrar-se i el tabal comença a sonar.
La muntarem, estem convençuts d'aconseguir-ho. D'amunt dels nostres muscles cau el pes dels nostres companys, que a poc a poc van pujant. És dur, l'esquena dol, però en veu baixa ens donem ànims i creuem les mirades per a ser més forts i fortes. Pensem, "nosaltres podem". La figura comença a tremolar quan ja n'hi han dos pisos al damunt nostre i les veus del públic es fan escoltar preocupades pels nostres companys. No ha caigut ningú, però, ha estat a punt. L'esquena dol més després d'aquest dur colp, però escoltem com criden al xiquet. Tenim que aguantar un poc més, els nostres companys depenen de nosaltres. Muntarà a dalt de tot, l’enxaneta saludarà amb el seu preciós somriure. Des de dalt es pot veure a tota la gent emocionada i sonen els aplaudiments, encara que nosaltres des d’avall no podem veure’l, però sentim els crits de la gent que ens donen forces per aguantar. Centenars de veus criden d'alegria i admiració: "Molt bé!", "Sou genials!", "Que grans sou!". Els aplaudiments es mesclen amb el so del tabal i la dolçaina que aquesta vesprada sonen amb grandesa. Ho hem aconseguit, hem muntat la figura, a poc a poc el pes va alleugerant-se i els aplaudiments no cessen. Sentim no sols que aquest pes disminueix, sentim una gran satisfacció pell que hem fet, som tots una pinya, una sola colla, feliços d'aconseguir que aquest públic ens reconega, vinga, pregunte i ens diga: “Jo també vull formar part de la muixeranga”.
Autora del text: Sofia Montagud
Fotografia cedida al nostre
facebook
